Més pròxims al VIH

A principis de 1980, hospitals de diferents parts del món van començar a rebre pacients portadors d'una rara malaltia nova, encara que no va ser fins 1984 que la van considerar una pandèmia. Aquesta malaltia és la que hui en dia anomenem; Sida (Acquired Immune Deficiency Syndrome).

Va ser en aquell mateix any, 1984, que dos científics francesos van aconseguir aïllar el virus de la sida, i abans de que publicaren les dades, un nord-americà va demanar les mostres al laboratori francés. Aquest va ser qui va llançar la notícia que havia descobert el virus, que havia realitzat la primera prova de detenció i els primers anticossos per a combatre a la malaltia. Açò va portar diverses controversies legals, i encara que decidiren compatir patents, el descobriment es va atribuir als dos investigadors originals que van aïllar el virus (els concediren un Premi Nobel conjunt al 2008, reconeixent-los com autèntics descobridors del virus). En 1986 el virus va ser denominat VIH (virus d'immunodeficiència humana).

Virions de VIH-1 (en verd) sellants en la superficie de un linfocit. 

La segona mitat de la dècada va transcórrer amb l'aïllament social cap als infectats inclús per part dels seus familiars i amics, fonamentalment per la por de contraure el virus i fruit del desconeixement de les formes de contagi, entre altres motius.

Afortunadament; la situació de la Sida ha canviat. S'ha avançat moltíssim respecte VIH, encara que no podem oblidar que el tractament del que disposem hui en dia, desafortunadament ni cura ni prevé l'infecció, i sols està disponible a Occident, és a dir, una part molt petita dels affectats. Aquest tractament amb antirretrovírics ha fet que als països del primer món siga una malaltia crònica, encara existixen grans pandèmies a països de África. Aquest és el preu que tenen que pagar pel elevat cost dels medicaments, les infraestructures sanitàries dèbils o insuficients i la falta de diners.

Representació dels percentatge d'afectats pel Sida.


  

Fa pocs dies és va publicar a la revista Nature un nous descobriments sobre l'enganxall proteic del VIH. Podem llegir l'article en castellà ací:

Nuevos descubrimientos del Enganche Proteico

En l'article explica, aquest nou descobriment que un equip de científics dels EUA ha revelat. Estudiant el canvi en l'estructura molecular de les proteïnes que utilitza el virus de la Sida per unir-se a les membranes de les cèl·lules i infectar pot ajudar a dissenyar vacunes per tractar la malaltia.

Encara no sabem si açò, serà la clau per la cura del VIH, però el que sabem segur és que estem més pròxims a ella.

Recordeu que l'1 de desembre de cada any, és el Dia Mundial de la Sida, portant un llaç roig mostres el teu suport a la lluita contra la Sida i et solidaritzes amb les víctimes de l'enfermetat i els portadors del VIH.

Les grans preguntes que envolten la Paràlisis de Bell.

La Paràlisis de Bell és la paràlisis o debilitat dels músculs d'un costat de la cara i patir-la no és tan estrany com generalment es creu. És aquesta la raó per la qual li dediquem aquest post. Així totes aquestes persones, que l'hagin patida o no, poden respondre i descobrir les grans preguntes que envolten la Paràlisis de Bell.

Les estadístiques mundials diuen que aproximadament 0,02% de la població (amb variacions geogràfiques) la pateix. En termes humans, això és 1 de cada 5000 persones. La paràlisi de Bell és la malaltia aguda més comuna que involucra un sol nervi i és la causa més comuna de paràlisi aguda del nervi facial (> 80%). Afecta homes i dones per igual i pot aparèixer a qualsevol edat, però és menys comú abans dels 15 anys o després dels 60 anys. És 4 vegades més freqüent en les persones que tenen diabetis o malalties del tracte respiratori superior, com ara la grip o un refredat.

Porta el nom de anatomista escocès anomenat; Charles Bell (1874-1842), qui la va descriure per primera vegada.

Què és la paràlisi de Bell?

Diferències del Paràlisis de Bell amb un AIT

La paràlisi de Bell és una paràlisi o debilitat dels músculs d'un costat de la cara. El dany al nervi facial que controla els músculs d'un costat de la cara fa que aquest costat de la cara caure. El dany als nervis també pot afectar el seu sentit del gust i la forma de fer les llàgrimes i la saliva. Aquesta condició apareix de cop i volta, sovint durant la nit, i en general millora per si sola al cap d'unes setmanes.

La paràlisi de Bell no és el resultat d'un accident cerebrovascular o un atac isquèmic transitori (AIT). Si bé l'accident cerebrovascular i AIT poden causar paràlisi facial, no existeix cap relació entre la paràlisi de Bell. Però la debilitat que s'ha produït de sobte en un costat de la cara ha de ser revisat per un metge immediatament per descartar aquestes causes més serioses.

Què causa la paràlisi de Bell?

No està clar que causa la paràlisi de Bell. La majoria dels casos es creu que és causada per un herpes viral.

En la majoria dels casos de paràlisi, el nervi de Bell que controla els músculs d'un costat de la cara està inflamat. Molts problemes de salut poden causar debilitat o paràlisi de la cara, com per exemple l'estrès etc.

Quins són els símptomes?

Els símptomes de la paràlisi de Bell inclouen:

- Debilitat sobtada o paràlisi en un costat de la cara que fa que es vegi lànguida. Aquest és el símptoma principal; que pot fer que sigui difícil tancar l'ull en aquest costat de la cara.

- Bavejar.

- Problemes als ulls, com llagrimeig excessiu o un ull sec.

- Pèrdua del sentit del gust.

- Dolor a o darrere de l'orella.

- Endormiscament en el costat afectat de la cara.

- Augment de la sensibilitat al so.

Com es tracta?

La paràlisi de Bell afecta cada persona de manera diferent. Alguns casos són lleus i no requereixen tractament, els símptomes generalment desapareixen per si sols dins de 2 setmanes. Per a altres, el tractament pot incloure medicaments i altres opcions terapèutiques. Si es troba una font òbvia (per exemple, infecció) que causa la paràlisi de Bell, dirigir tractament a aquesta causa pot ser beneficiós.

Estudis recents han demostrat que els esteroides com ara la prednisona esteroide - s'utilitza per reduir la inflamació i la inflor - Pot ser eficaç en el tractament paràlisi de Bell. Altres medicaments com aciclovir - utilitzats per combatre les infeccions virals per herpes - també poden tenir algun benefici en la reducció de l'evolució de la malaltia. Els analgèsics, com l'aspirina, el paracetamol o ibuprofens poden ajudar amb el dolor. 

Ejercicis que ajuden amb la paràlisis de Bell.

Un altre factor important en el tractament és la protecció del ull. La paràlisi de Bell pot interrompre la capacitat parpadejar naturalment, deixant l'ull exposat a la irritació i sec. Per tant, mantenir l'ull humit i la protecció dels ulls en la nit, és molt important. Col·liris lubricants, com ara llàgrimes artificials o ungüents per als ulls o gels també són eficaços.

Altres teràpies com la teràpia física, massatge facial o l'acupuntura poden proporcionar un potencial petita millora en la funció del nervi facial i dolor.

Esperem que la informació d'aquest post haja ajudat a saber un poc més de la Paràlisis de Bell.

Un homenaje a Rosalind Franklin.

El subtítol d'aquest bloc;

“Science and everyday life cannot and should not be separated.”

(Ciència i vida quotidiana no poden i no han de ser separats)

és un homenaje a Rosalind Franklin ja que ella mai va ser reconeguda pel treball que va realitzar.

Ara, Britain's Royal Society a creat Rosalind Franklind Award pel suport de les dones a la ciència.

Rosalind Franklin, a la edad de los 26.

Ella va fer una de les contribucions més grans a la biologia, desgraciadament no tot el món creu o sap això, perquè Franklin està a l'ombra de la història de la ciència. Ja que si bé la seva feina sobre l'ADN va ser crucial per al descobriment de la seua estructura, la seua contribució a aquest descobriment històric és poc coneguda.

Franklin va náixer el 25 de juliol de 1920, a Londres, en una família jueva adinerada que valorava l'educació i el servei públic. Quan tenia 18 anys, es va matricular a la universitat de les dones Newnham  a la Universitat de Cambridge, on va estudiar física i la química. Però no va ser fins 1946, una vegada acabada la guerra, que va perfeccionar les seues habilitats en cristal·lografia de raig X a París, el que anys després es convertiria en el treball de la seua vida. Després de quatre anys, va tornar a treballar a Londres, concretament a King's College. 

Photo 51

Va ser al King's College on va començar a treballar amb l'estructura de l'ADN, amb el seu company Maurice Wilkins. Mentre Franklin treballava per recollir dades experimentals, a l'Universitat de Cambridge, James Watson i Francis Crick -científics en biologia molecular- treballaven per construir Model de la Molècula de l'ADN. No va ser fins que van vore les dades (no publicades) de Franklin, les quals els va inspirar, que van construir el famós model de la doble hèlix.

La contribució de Franklin a aquest model va ser desconeguda,fins la mort de Crick el 2004.

Per més informació, recomane ver aquest

documental.

Rosalind Franklin NOVA
Rosalind Franklin Short