Avui, parlarem del llibre L'home que va confondre la seva dona amb un barret i contarem algunes histories d'aquest sorprenent llibre, com a homenatge aquest magnific autor.
La primera historia s'anomena: Mans
Madeleine J. ingressà al Hospital St. Benedit, prop de Nova York en 1980. Tènia 60 anys, ceguera congènita amb paràlisi celebrar. La seua família li havia cuidat a casa durant tota la seua vida. Tenia moviments involuntaris amb les dues mans, i tothom pensava que a causa de una fallada en el desenrotllament de la vista. Per aquesta raó Sacks esperava trobar-la en un estat de retard i regressió. Però no va ser així, sino al contrari. Era una dona animosa de cultura i intel·ligència excepcional. El Dr. Sacks li va preguntar si havia llegit perquè sabia massa i ella li va contestar que no, que a ella rellegien. La senyora Madeleine deia que les seues mans eren unes masses miserables i inútils de pasta i que no les sentia com a part d'ella.
Encara que la paràlisi cerebral no sol afectar les mans les de la senyoreta J. eren lleugerament espasmòdiques, la senyora J. va identificar immediatament i correctament el dolor, la temperatura... No hi havia cap trastorn en la sensació elemental, però hi havia un profundíssim trastorn de la percepció.
No era capaç de reconèixer o identificar res. El Dr. Sacks li va posar en les mans molts objectes, no podia identificar i no explorava, les seues mans eren, tan inactives, tan inerts, tan inútils, com bé deia la senyora J. masses de pà. El Dr. Sacks no veia l'explicació. Va pensar que això se devia al fet que no les havia utilitzat mai perquè havia estat mimada, cuidada i protegida des del seu naixement, si era així però podria aprendre ara la senyora J. a usar-les? S'havia descrit, o intentat, açò alguna vegada?
El primer impuls tenia que sortir d'ella mateixa, és per això que el Dr. Sacks va demanar que el menjar se li posara més lluny i un dia va passar Madeleine va estirar un braç, va tantejar, va agafar una rosca de pa i se la va portar a la boca. La rosca de pa la va identificar com un pa redó amb un forat al mig; un tenidor com un objecte pla allargat amb diverses dents agudes. Però després d'aquest anàlisi va donar pas a una intuïció immediata, i va ser reconeixent els objectes instantàniament com el que eren, com immediatament familiars pel seu caràcter va ser reconeixent-los immediatament com únics. Després d'açò el progrés va ser ràpida ara esperonada per una fam nova, es llançava a explorar, a tocar, el món sencer.
Va terminar sent artista, ja que ara podia modelar tot el que sentia, sense ulls però amb les seues mans...
La segona historia que anem a contar és la que li dona nom al seu llibre:
L'home que va confondre la seva dona amb un barret
Comença comptant la història d'un gran músic, que actualment era un professor de música, cridat Dr.P, aquest havia perdut gradualment la capacitat de diferenciar les cares. Passats tres anys se li va detectar diabetis per la qual cosa va haver d'anar a l'oftalmòleg, que li va recomanar que visitar un neuròleg perquè els problemes venien de les zones visuals del cervell.
La primera visita amb Dr. Sacks va ser un tant estranya perquè el Dr. P no pareixia tindre res que li afectarà la vista, però el Dr. Sacks si és va donar compte que sols és fixava en els detalls (ulls, boca, etc.) quan parlava amb ell. El Dr. Sacks va abandonar un moment la sala per a parlar amb l'esposa del Dr. P i quan va tornar va veure al Dr. P mirant per la finestra, l'interessant era que ell no veia molt bé però pels sons sabia tot el que estava passant ací fora.
Després de açò, el Dr. Sacks li va fer unes quantes proves (per als reflexos, li va ensenyar unes fotos...) ; després de fer les proves va descobrir que el Dr. P no veia molt bé per l'ull esquerre i només es guiava per l'oïda; és per aquesta raó per la que analitzava els destalls de les persones i no les podia vore com un conjunt.
Al final de la visita va succeir una confusió, el Dr. P anava a posar-se el seu barret, en compte d'això, va agafar la seua dona i intentava posar-se-la com si ella fóra el barret. Els dos actuaren amb normalitat, el que dona a entendre que era una situació normal per d’ells. El Dr. Sacks és queda fascinat i encuriosit és per això que demana anar a vore-lo a sa casa.Al cap d'uns dies, el Dr. Sacks va ser a casa del Dr. P per a veure com es desembolicava; va seguir fent-li unes quantes proves, esta vegada li va ensenyar uns poals, la baralla, un llibre de caricatures, el Dr. P reconeixia tot per qualsevol tret que caracteritzava eixa persona. Més tard, va posar una pel·lícula sense so i el Dr. P no va ser capaç ni d'identificar el sexe dels personatges ni els seus sentiments, i tampoc ho va fer amb fotos.
Finalment; Dr. Sacks arriva a la conclusió de quel Dr. P era com una espècie d'ordinador, no reconeixia les coses visualment, construïa un món per mitjà de trets distintius i relacions esquemàtiques. Després es van assentar en la taula per a prendre café i galletes, el Dr. Sacks va preguntar-li a l'esposa del Dr. P; com es vestia, menjava...ella va contestar que això ho tenia de fer cantussejant, sinó perdia el fil. Després d’aquesta trobada, no és van vore mai més. Però el Dr. Sacks va concluir que el Dr. P només vivia per a la música, per això tenia tan desenrotllat l'oïda, hi era ella la raó per la qual podia fer una vida normal.
Espere que aquestes dos històries us hagen evocat la passió que tenia Oliver Sacks pel sentiment científic de la cerca, i us anime a llegir els seus llibres.
Per últim; us enllace la carta que va escriure uns mesos abans de la seua mort on és pot veure el seu esperit lliure i la seua indubtable amabilitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario